Mai m’han importat gaire els estudis. Des que era ben petit, he tingut la sort que aprovar mai no m’ha suposat cap problema, i he passat tant l’escola com el batxillerat sense estudiar gaire.
Mai m’havia plantejat realment a què em volia dedicar. Anava transitant de curs en curs, deixant que el temps triés per mi el meu camí. Tampoc llegia llibres ni em preocupava pel món, per la política o pel que passava al meu voltant.
Però, quan es van acostar les PAU, em vaig començar a plantejar quin seria el meu futur: si volia continuar seguint cegament un camí que no havia decidit per mi mateix, fent les coses simplement per fer-les.
Des d’aquell moment, la meva percepció de la vida ha canviat. Ara em pregunto sempre el perquè de les coses i formo la meva pròpia opinió en lloc de limitar-me a seguir allò que altres han decidit. Espero poder plasmar aquesta visió en el següent escrit.
Per cert, em dic Guillem.
Recordes realment l’última vegada que et vas avorrir? Vas anar a molestar el teu germà petit? Vas trucar a un amic? O simplement vas mirar el mòbil? Qui ho havia de dir, una cosa tan inofensiva com el silenci s’ha convertit en el nostre pitjor malson.
Avui dia, sembla que ens hem oblidat completament de com l’ésser humà ha viscut al llarg de la història i hem sucumbit a la comoditat. Hem substituït les trobades amb els amics al bar de la cantonada per simples trucades; les visites a les botigues locals per comandes en línia que venen de l’altra punta del món; els sopars familiars per vídeos de YouTube de persones que ni tan sols saben que existim. Arran d’aquests canvis progressius, ens hem rendit davant la immediatesa.
Aquesta no ha de ser necessàriament dolenta; tots estem d’acord que quedar atrapat en un embús interminable no és gens agradable. Però quan portem la immediatesa a tots els aspectes de la nostra vida és quan perdem la capacitat de reflexionar i, el que és més important, el nostre benestar.
Estar entretinguts constantment, ja sigui amb el mòbil o amb qualsevol entreteniment fàcil, impedeix que la nostra ment assimili com se sent realment. No processem com ens està anant la vida ni si n’estem satisfets. Això provoca que les persones se sentin encara més perdudes, ja que perceben que alguna cosa no va bé, però, en lloc de buscar una solució, es refugien en un altre plaer que les pugui reconfortar ràpidament.
És un cercle viciós: com més angoixats ens sentim, més recorrem a omplir aquest buit amb alguna cosa que el saciï, encara que sigui tan efímera com una marató de vídeos, un afartament de menjar o les compres compulsives. En fugir de l’avorriment o del dolor, també fugim de l’única oportunitat de pensar quin és el problema i com solucionar-lo.
Crec que l’antídot és clar: aprofitar la immediatesa i utilitzar el temps que ens estalvia per reflexionar sobre com estem o, per què no, simplement per estar presents.
Tornem a l’inici, a l’avorriment, i imaginem una activitat monòtona qualsevol, com el camí que recorrem cada dia per anar a la feina, a la universitat o a l’escola. Davant d’aquest tipus de situacions tenim dues opcions: la primera és rendir-nos a la immediatesa de l’entreteniment i posar-nos música o un vídeo de fons. La segona és aprofitar aquest espai per prendre’ns un respir d’aquesta vida atrafegada, agrair com de bé estem o trobar l’arrel del problema que ens consumeix.
Al final, som nosaltres qui decidim si aquest trajecte serà un simple tràmit anestesiat o el moment en què, finalment, recuperarem el control dels nostres pensaments.
