Em dic Lluís Albets. Sóc estudiant de Dret de la UdL. Vaig cursar el batxillerat científic a Lleida, on he estudiat tota la vida, perquè tenia interès per les ciències de la salut. Tot i això, abans de començar la carrera vaig canviar d’opinió. Degut als meus interessos professionals polifacètics vaig decidir buscar una opció més oberta i vaig optar per Publicitat i Relacions Públiques. Sense acabar el grau vaig cursar un cicle superior. Després vaig entrar en el món del Dret. M’agrada la música i jugar des de que era petit. Últimament se m’ha despertat un interès per la filosofia, la geopolítica, l’espiritualisme i tot allò que els uneix. Vivim un moment crític en els nostres temps. En la meva opinió, les decisions geopolítiques que es prenen no deixen de ser les mateixes que prendria cadascú de nosaltres en un joc.
Anem a reflexionar sobre el lloc que ocupa la ciència en la nostra societat. Analitzarem el mètode científic com a font de saber i qüestionarem el tractament que hauria de rebre el coneixement científic. Meditarem sobre qui o què hauria de merèixer la nostra confiança en la cerca de la veritat.
En el Renaixement, es va obrir la porta a l’humanisme. Amb el racionalisme cartesià, es va produir la separació indefectible entre el coneixement mitològic i el saber basat en la raó humana. En el marc d’aquesta incertesa, Auguste Comte va elaborar el positivisme, corrent de pensament que afirma que mitjançant la contrastació empírica es pot arribar a la veritat. La confiança positivista en la capacitat de l’ésser humà d’arribar a afirmacions de veritat absolutes va portar a tractar el coneixement científic com una qüestió de fe. Ja al segle XX, Karl Popper va introduir el concepte que tota premisa científica es troba a l’espera de ser refutada i ha de ser tractada com a veritat provisional. Al llarg de la història, hi ha hagut centenars d’exemples de veritats científicament provades, com el geocentrisme, que van ser rebatuts per un altre argument científic.
Malgrat el desenvolupament de la filosofia de la ciència, la societat actual continua fermament ancorada en el positivisme. Confia en la ciència per posseir la veritat. De fet, el mètode científic funciona molt bé per descobrir realitats materials. No obstant això, quan parlem de veritats metafísiques o espirituals, el rumb positivista se surt del seu objectiu original. La psicologia ha intentat disseccionar científicament la ment humana per comprendre el seu funcionament. Poc a poc, vam veure que no érem capaços d’establir un patró eloqüent que expliqués el funcionament del cervell i les seves reaccions. No van aparèixer els resultats desitjats. Avui dia, el psicoanàlisi es considera pseudociència perquè les seves pràctiques es basen en l’especulació. Així i tot, tothom entén què és l’amor.
En ple segle XXI, les afirmacions científiques, que només haurien de ser considerades com a veritats provisionals, són arguments d’autoritat que acaben sent absorbits com a dogma. La majoria de les persones acaten la pura realitat verbalitzada com a proposició prescriptiva. Malgrat això, el mètode científic només és una estratègia per contrastar hipòtesis de manera empírica. Genera un saber provisional refutable que es manté fins que sigui inevitablement refutat. Només això. No hauríem de tractar els resultats científics com a realitat, ni de bon tros com a veritat.
Quan un professional amb bata blanca emet un enunciat científic i a continuació exerceix el seu propi judici sobre com procedir segons tal veritat indiscutible, estem davant d’un cas de corrupció social. Ignora la legitimació inicial que la ciència li atorga i rep tota la fe que la societat ha après a dipositar en la ciència. Hem arribat fins al punt d’admetre que la ciència no solament produeixi conclusions com a dogma social, sinó que estableixi els paràmetres morals sobre els quals hem de viure. Utilitzar les veritats científiques com a font indiscutible i immutable de saber és haver transformat la ciència en un dogma de fe.